Passa al contingut principal

Entrades

La riquesa artística de Vilagrassa i Anglesola a l'època del Renaixement (1500-1640)

El divendres 20 de setembre de 2013 es va presentar a la parroquial de Vilagrassa el llibre: "Romànic a les terres de Lleida. Estudis sobre Vilagrassa", com a les actes de la XVII Jornada de Treball organitzades a finals de 2011. Al darrere de tot hi ha el Grup de Recerques de les Terres de Ponent. Dins d'un títol tan medieval, hi trobem el meu article d'època moderna, on s'estudien diferents obres "renaixentistes" de les dues viles urgellenques. De Vilagrassa hi podeu trobar l'ermita del Roser (1561-1600); i modificacions de l'església parroquial (1549-1608). D'Anglesola: el retaule de santa Anna (1523-1524), que atribuïm a la personalitat de Pere Homdedéu (vegeu foto), a qui també adjudiquem un retaulet del Museu de Lleida; un relleu de la Deposició atribuït al taller de Damià Forment, i ara al Museu de Solsona; la nova parroquial (1550-1606); reformes al convent trinitari (1529, 1600, 1611-1612, 1634, 1652, 1733-1745); la creu de terme de

Més fragments d'art bellpugenc (del segle XV al XX)

El dissabte 6 de juliol va sortir el número 26 dels Quaderns de "El Pregoner d'Urgell" . Dins de la revista apareix un nou article meu, un més de la sèrie dedicada a l'abundant patrimoni de la vila de Bellpuig. En aquest cas tractem sobre: la magolla d'una creu de terme del segle XV (col·lecció Lourdes Marimón), l'escultura de sant Nicolau també del segle XV que hi ha al MNAC, l'escultura de santa Magdalena de cap a l'any 1500 (col·lecció Josep Maria Ortís), sobre els monstres Escil·la i Caribdis del mausoleu, l'aparició de Bellpuig en la sala dels mapes al Palazzo Vecchio de Florència (1563-1589), la tasca del mestre Pere Xambó entre 1696-1729, l'escut dels Osorio de Moscoso datable en 1789 i 1816 i ara al convent, l'oratori de Cal Fortuny de 1858 (vegeu foto), l'activitat de Lluís Vermell al convent l'any 1864, i l'àngel del cementiri fet per Joan Robles el 1953.

Un seguidor de Joan Barceló en el retaule de Sant Esteve de Granollers

Fruit d'una contribució en un congrés a Càller (Sardenya), realitzat el 13-14 de desembre de 2012, i de la participació d'un projecte de recerca encapçalat per Maria Grazia Scano Naitza, ha sortit el llibre  I retabli sardo-catalani dalle fine del XV agli inizi del XVI secolo e il Maestro di Castelsardo . En aquest marc he publicat un text  sobre un pintor anònim que treballa al llindar de l'any 1500, proper a l'estil del tortosí Joan Barceló, que he batejat com a "Mestre de l'Alliberament de Galceran". Es tracta d'una de les múltiples mans presents a l'antic retaule major de Sant Esteve de Granollers, obra documentada pel taller encapçalat pels Vergós. La mà en qüestió ja estava identificada, però no se li havia atorgat gaire importància, ni s'havia relacionat amb l'entorn de Barceló. A la foto adjunta podeu vegeu el rostre de sant Genís, de l'escena de l'Alliberament de Galceran de Pinós.

La glòria del marbre a Montserrat

Les publicacions de l'Abadia de Montserrat han tingut a bé d'editar aquest episodi d'història de l'art de l'època del Renaixement. El llibre parteix de tres sepulcres marmoris del segle XVI conservats al santuari de Montserrat, dedicats a la memòria de: Joan d'Aragó, Bernat de Vilamarí i Benet de Tocco  [ visualització parcial a books.google ] . Es tracta d'un assaig que analitza el context creatiu d'aquestes obres: la tipologia, la iconografia o les influències estilístiques, entre altres. Però  el text transcendeix l'obra d'art i penetra en la biografia dels nobles enterrats, perquè aquestes tombes només són un reflex de la vida que envoltava els personatges, membres il·lustres de la societat catalana d’aquell moment. Al marge de proposar l'autoria de l'obra, i estudiar el fenomen de la compra d'escultura en marbre a Itàlia, cal conèixer la gestió política dels protagonistes, i entendre la tria de Montserrat com a lloc de sepeli.

Ramon Amadeu: 200 anys de la seva estada a Olot (1809-1814)

El dissabte 1 de desembre es va inaugurar la XIV biennal del pessebre català a l’Hospici Reial d’Olot. Dins d’aquesta mostra de pessebres, els Museus d'Olot organitzen una exposició dedicada a l'escultor Ramon Amadeu, que es pot veure a la sala d’exposicions temporals del Museu dels Sants d'Olot (c/ Joaquim Vayreda, 9) fins al proper 3 de març de 2013.  La mostra ofereix les figures de pessebre que han fet cèlebre a Amadeu, com les de can Bolós (Olot), de l'antiga col·lecció Gelabert (Olot), i de l'antiga col·lecció Bordas (Barcelona). Però també hem volgut que hi hagi abundant escultura de caire religiós, gènere que sempre va conrear, que li va permetre guanyar-se la vida i que a l'actualitat és l'obra més desconeguda pel públic. El Museu Nacional d’Art de Catalunya ha col·laborat a l'exposició en diferents facetes, una de les quals ha estat el que jo pogués comissariar-la. Un altra tasca s'ha plasmat amb un catàleg-estudi digital que han edit

La desaparició del lloc, del terme i del bosc de Seana

El passat 13 de desembre, es va presentar el núm 3 de Mascançà. Revista d'Estudis del Pla d'Urgell a la biblioteca comarcal de Mollerussa. En aquesta ocasió tornem al paper d'erudit local per tractar sobre l'antic lloc i terme de Seana. Un indret que va desaparèixer a finals del segle XV, però el terme del qual va romandre fins al segle XIX; avui està dins el municipi de Bellpuig (l'Urgell), a tocar de Castellnou de Seana i Barbens (el Pla d'Urgell). A part del pertinent repàs històric, també fem una anàlisi etimològica del nom del lloc i de les partides en què es dividia el terme. Una d'aquestes partides és el "Pla del Bosc", on hi havia un bosc d’alzines amb fauna pròpia, i el 1760 es documenta amb detall l'inici de la seva deforestació, gràcies  a la revolució agrària de l'època. Cliqueu l' article .  Una versió reduïda va ser publicada a: " Sobre Seana i el seu bosc ", El Pregoner d'Urgell , 982-983, 2020 (setembr

Els Ochando. Una família d'escultors barrocs amb lligams a Constantí

El diumenge 9 de setembre de 2012 es va presentar el número 28 de la revista "Estudis de Constantí". En aquest número apareix un article que fa un repàs de l'activitat dels diferents membres que foren escultors al segle XVIII, vinculats amb la vila d'Almassora (la Plana Alta). La notícia més antiga és de 1695 i està relacionada amb Josep Ochando I, i la més tardana de 1789 i vinculada amb Manel Ochando II. Però l'escultor més documentat i amb lligams a Catalunya fou Antoni Ochando (doc. 1732 - Lleida, 1773), que va establir el seu taller a Constantí (el Tarragonès) a partir de 1747, i del qual destaquen els cinc retaules que va realitzar entre 1759 i 1763 per a la parroquial de Juneda (les Garrigues); la seva única obra conservada és el retaule de l'ermita de La Pineda (municipi de Vila-seca). Cliqueu l' article . La foto és de l'antic retaule major de la parroquial de Constantí, dedicat a sant Feliu, realitzat el 1747 per Antoni Ochando