Joan Yeguas Gassó

Finalment, quatre anys després de celebrar-se (a l'abril del 2015) el simposi "Imatges del poder a la Barcelona del set-cents. Relacions i influències en el context mediterrani", ha sortit la publicació,  coordinada per Laura García Sánchez i Anna Vallugera. Hi vaig participar amb una ponència sobre l'obra de Francesc Pla i Duran (conegut com el Vigatà) que es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya, i ara s'ha transformat en text . Ofereixo un llistat complet i exhaustiu de totes les pintures i els gravats del museu, sobre les quals he intentat escatir les dades més rellevants. A part d'això, també faig un breu repàs per la trajectòria vital i artística del pintor, un relat previ i necessari per contextualitzar millor el seu art. De passada, esmento l'antic palau del marquès de Capmany, a Cervera, les pintures del qual atribueixo al pintor  Pau Rigalt i Fargas (cap al 1802). Francesc Pla i Duran "el Vigatà", Guerrer encadenat és pr

El 22 de març d'enguany es va inaugurar l' exposició "Retorn a Granollers del retaule gòtic de sant Esteve" al Museu de Granollers, que romandrà oberta durant 12 mesos. Amb motiu de la qual, també s'ha editat un llibre, on participo mitjançant un text sobre el conjunt pictòric . Es tracta d'un estat de la qüestió sobre l'obra, amb un repàs de la documentació, un anàlisi iconogràfic i una nova proposta de reconstrucció del retaule (a patir de les dimensions de les taules i altres aspectes). Finalment, abordo el tema estilístic sobre l'anomenat "grup Vergós", un calaix de sastre on hi ha els germans Pau i Rafael Vergós, el pare Jaume Vergós II, i altres pintors subcontractats (Joan Gascó, el Mestre de l'Alliberament de Galceran -sorgit a partir de  la cultura artística de Joan Barceló-, el Mestre d'Ithaca i un col·laborador seu que treballa al retaule de la Doma a la Garriga -educats a redós del taller de Bartolomé Bermejo-); tot i t

Avui, dijous 25 d'abril, s'ha presentat el nou llibre de l'amic Jaume Torres i Gros. En aquest cas he realitzat el pròleg de l'obra. Es tracta d'un text breu que contextualitza la importància que va suposar l'antic monestir de Sant Bartomeu a Bellpuig, el qual va tenir un període d'esplendor durant l'estada de la comunitat franciscana entre 1507 i 1835.

Acabo de publicar un breu text a la revista "Ars Magazine" (número 42) amb l'atribució d'un parell d'imatges de fusta, policromades i daurades, al gran escultor Damià Forment (València, cap al 1475 - Santo Domingo de la Calzada, 1540). Es tracta d'un conjunt de la Nativitat, que actualment podeu contemplar al Museu Maricel de Sitges. Unes obres magnífiques  que cal situar cronològicament a la darrera etapa de l'activitat del mestre. Unes obres de gran qualitat, que tenen evidents connexions estilístiques, entre altres, amb obres catalanes, com la Dormició de la Mare de Déu de l'antiga església de Sant Miquel de Barcelona, grup actualment conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya. * " Naixement (Mare de Déu i sant Josep). Damià Forment i Cabot ", La Peça del mes , Museus de Sitges, desembre de 2018. Vegeu també:  http://museusdesitges.cat/ca/peca-del-mes/la-peca-del-mes-desembre-2018-naixement Damià Forment, detall del sant Jo

A finals del 2018 va sortir el número 6 de la revista "Acta / Artis. Estudis d'Art Modern". En el qual apareix publicada una crònica sobre la remodelació de la col·lecció d'art entre l'any 1500 i inicis del segle XIX al museu en qüestió (inaugurada al gener del 2018). El text està dividit en dues parts. Una primera tracta de com es va reorganitzar, i amb quins criteris, algunes sales del Museu Nacional: no hi ha cap novetat significativa més enllà d'idees ja exposades anteriorment , simplement manifesto la meva visió particular sobre el tema. I la segona part està dedicada a les obres, doncs, el fet de remoure la col·lecció obliga a un revisió detallada de tot el conjunt. En aquest cas, he volgut fer un breu repàs historiogràfic de les obres que conformen el fons d'armari de la col·lecció d'art del Renaixement i el Barroc, deixant de banda les més conegudes i que sovint eclipsen la resta. En aquest recull  explicito algunes de les atribucions fetes

El diumenge 11 de novembre de 2018 es va presentar a Montblanc el número 36 de l'Aplec de Treballs de Montblanc. Enguany, conjuntament amb l'amic Damià Amorós, hem realitzat un article entorn d'una personalitat artística que hem anomenat el "Mestre del Tallat". El text tracta sobre un escultor  actiu al Monestir de Poblet, el Castell de Solivella i al Santuari del Tallat, és a dir, entre la Conca de Barberà i l'Urgell, en un període cronològic  a cavall dels segles XV i XVI, concretament entre 1475 i 1510. Ressò a la premsa: - Gerard Bosch Castro, " El Mestre del Tallat, un artista desconegut del 1500 entre Poblet, Solivella i el Santuari del Tallat ", Espluga FM Ràdio , 18 de gener de 2019. - Júlia Giribets, " El Mestre del Tallat: la connexió entre el Monestir de Poblet, el Santuari del Tallat i el Castell de Solivella ", Tarragona Digital , 20 de gener de 2019. - Damià Amorós, " Darrere els passos del Mestre del Tallat "

El divendres 28 de setembre de 2018 es va presentar el número 9 de "Mascançà. Revista d'Estudis del Pla d'Urgell", en el qual publico un article  sobre la creació del municipi de Vila-sana l'any 1933. L'objectiu ha estat explicar perquè els habitants del nucli d'Utxafava i els propietaris de la partida de les Novelles volien segregar-se de Castellnou de Seana al primer terç del segle XX, i quins foren els entrebancs que van sorgir. A l'inici del text també trobareu una ressenya històrica d'aquests llocs: Utxafava, la Novella Alta, la Novella Baixa, els Merlets i els Albercs (actualment anomenats "els Oberts"). Mapa del terme municipal de Vila-sana i rodalies (elaborat per J.Y.)

El cap de setmana passat va sortir el darrer número de la revista "Ars Magazine", número 39, on juntament amb l'amic Damià Amorós publiquem un article sobre una obra que actualment es conserva al monestir de Poblet, i que es pot atribuir al valencià Joan de Joanes. Es tracta una pintura sobre taula traspassada a tela de gran format (255 x 163'5 cm) que va ingressar al cenobi a través d'una donació d'un col·leccionista privat. L'obra es pot comparar amb un altre calvari del mateix pintor, avui conservat a la Spanish Gallery del castell d'Auckland (al Regne Unit), per l'estil i la datació tardana (entre 1578-1579). Joan de Joanes, Calvari, Monestir de Poblet (foto: Àngela Llop) Ressò a la premsa: http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1425228-art-inedit-a-poblet.html https://www.radioestel.cat/noticia_extendida.php?id=restel&idnot=5484 http://www.lasprovincias.es/culturas/joan-joanes-inedito-20180707004841-ntvo.html Res

El passat dissabte 16 de juny va sortir la darrera entrega, corresponent a l'any 2018, dels Quaderns de "El Pregoner d'Urgell" , en els quals faig un nou article . En aquest aporto l'estudi i transcripció del testament de Ramon de Cardona-Anglesola, redactat a l'any 1522. Al mateix temps, fem un repàs dels retrats del personatge protagonista del text, baró de Bellpuig i virrei de Nàpols, fet que ens atorga una panoràmica sobre la seva imatge. Finalment, el treball de  Joan Llopis al claustre del convent bellpugenc, ens condueix cap a una possible activitat del mestre al santuari del Tallat entre 1535 i 1550. Joan Llopis, Retrat de Ramon de Cardona-Anglesola en un dels capitells del convent de Bellpuig, 1533-1535

El diumenge 17 de desembre es va presentar a Montblanc el número 35 de l'Aplec de Treballs a càrrec del Centre d'Estudis de la Conca de Barberà, en el qual hi havia un article realitzat conjuntament amb l'amic Damià Amorós. El text tracta sobre escultura de l'època del Renaixement al monestir de Poblet, centrada en l'activitat desenvolupada per l'escultor Andreu Ramírez sota el mandat de l'abat Joan de Guimerà (1564-1583), amb la decoració de la galilea de l'església abacial i altres obres pobletanes que se li poden atribuir. Andreu Ramírez, Crist del cor (monestir de Poblet)

Fa poques setmanes que han vist la llum les actes d'unes jornades realitzades a la Val d'Aran al novembre de l'any passat 2016, amb el títol: 1616  Ordinacions. Pragmatica e edictes reiaus dera Val d'Aran. Juan Francisco de Gracia . En aquest volum publico un text sobre pintura aranesa d'inicis del segle XVII. En concret, intento discernir el punt de partida de la cultura artística que utilitza un pintor anònim, batejat com a Mestre d'Adam i Eva, que treballa a l'església d'Unha cap a l'any 1611. El resultat és l'ús de models que ens remeten a la pintura germànica i italiana del primer terç del segle XVI, manllevats a partir dels gravats. Mestre d'Adam i Eva                       Marcantonio Raimondi

Avui al vespre, 26 d'octubre de 2017, s'ha presentat el número 8 de "Mascançà. Revista d'Estudis del Pla d'Urgell", i conté un assaig sobre turisme. Es tracta d'un article que pretén descriure i analitzar la promoció turística de les terres de Lleida a través d'un element meteorològic, la boira, que és propi d'aquesta zona geogràfica. Un símbol patriòtic ponentí que forma part del paisatge i defineix el caràcter de les persones que hi habiten. Més enllà del tòpic, la boira és una excusa per conèixer el territori de la plana de Lleida. El cofoisme local no deixa veure que és un indret bastant desconegut per a la resta de Catalunya, per tant, la boira podria ser una forma de "crear marca" per tal de ser més coneguts. Post que origina aquesta aventura el 9 de desembre de 2013 (foto: Irene Barón)

El passat 23 de setembre de 2017 es va presentar un nou llibre de l'historiador Joan-Hilari Muñoz i Sebastià, en aquest cas el segon volum dedicat sobre "Art de la catedral de Tortosa". La meva contribució ha estat un text on repasso i actualitzo el tema de l'escultura de les trones tortosines, una de les obres més destacades del panorama artístic català al voltant de l'any 1500. Les trones foren sufragades per Joan de Soldevila, canonge tresorer de la catedral, i la realització va anar a càrrec d'un artífex que treballaria a la seu a l'última dècada del segle XV. L'autoria es circumscriu a dues possibilitats:  una a redós d'Antoni Queralt, mestre major del temple catedralici; i l'altra centrada en  el castellà Pedro de Layz, documentat indirectament amb el comitent. Evangelista sant Marc a la trona de l'Evangeli (foto: Joan-Hilari Muñoz i Sebastià) 

El dissabte 17 de juny de 2017 va sortir el número 30 dels "Quaderns de El Pregoner d'Urgell". Enguany hem publicat un article on fem la transcripció i l'anàlisi del testament d'un dels barons de Bellpuig, Ferran de Cardona-Anglesola (1521-1571). El personatge fou conegut per la defensa dels interessos de la noblesa catalana front a la política dels virreis, per patrocinar l'edició de l'obra poètica d'Ausiàs March, perquè durant la seva minoria d'edat s'acabà l'obra gòtica del convent bellpugenc i per ser fill del virrei de Nàpols enterrat en un mausoleu de marbre a la vila urgellenca. La redacció del testament està realitzada al 5 de juny de 1543, 28 anys abans de la seva mort a Sant Cugat del Vallès, on s'hi conserva una memòria sepulcral en una làpida (vegeu foto). El testament aporta major coneixement sobre la família Cardona-Anglesola i altres detalls d'organització i patrimoni (servents, joies, diners, entre altres). Tal

Conjuntament amb l'amic Francesc Ruiz i Quesada hem realitzat un article a "Retrotabulum. Revista d'art medieval" sobre l'antic retaule major de l'església de Sant Feliu a Girona, un dels retaules més destacats del panorama artístic català de la seva època, juntament amb el retaule major de l'església de Santa Maria del Pi de Barcelona. Va ser realitzat entre els anys 1504 i 1520, amb formes del final del Gòtic i els inicis del Renaixement, on hi varen intervenir un fuster (Joan Dartrica -Jan van Ertricke-), dos escultors (Joan d'Aragó i Pedro Robredo) i dos pintors (Perris de Fontaines i Joan de Burgunya). Un conjunt singular que ja ha rebut l'atenció historiogràfica, però nosaltres analitzem diversos aspectes poc atesos que afecten a l'estructura del moble, tenint present altres treballs llavorats per Dartrica a la catedral de Girona i a Cervià de Ter. En aquesta línia, donem a conèixer tota la fusteria i l'escultura conservada, en pon

El passat dissabte 30 de juliol es va presentar el nou llibre de l'amic Joan-Hilari Muñoz i Sebastià. En aquest cas he realitzat el pròleg de l'obra. Es tracta d'un text breu que contextualitza la importància del retaule escultòric, fabricat entre 1582 i 1587, un dels cinc millors que encara es conserven de la Catalunya del segle XVI. Amb la participació de tres escultors: Antoni de Soto, Vicent Redorat i Joan Baptista Vàzquez; dos pintors: Joan Desi I i Jaume Talarn; així com el fuster Gabriel Sit. Com a model s'usa una estampa dels tractats d'arquitectura de Sebastiano Serlio.

El passat 1 de juliol es va inagurar a Berlín una exposició amb aquest títol. La mostra, realitzada conjuntament entre la Gemäldegalerie - Staatliche Museen de Berlín i la Kunsthalle de Munich, fa un repàs a un dels capítols més interessants de la història cultural europea del segle XVII, amb unes cent cinquanta obres mestres de diferents museus. Entre aquestes, el Museu Nacional d'Art de Catalunya ha prestat quatre obres, de les quals he fet la seva corresponent fitxa catalogràfica: el "Sant Jeroni", de Joan Ribalta; el "Desembarcament de captius redimits per sant Pere Nolasc", de Francisco Pacheco; el "Sant Francesc d'Assís segons la visió del papa Nicolau V", de Francisco de Zurbarán (vegeu foto); i "L'àngel allibera sant Pere - l'àngel davant el sepulcre", de Francisco Rizi.  Cliqueu per veure els  textos   del catàleg. Francisco de Zurbarán, Sant Francesc d'Assís segons la visió del papa Nicolau V

Fa poques setmanes que ha vist la llum el número 23 de la revista "Miscel·lània Litúrgica Catalana" (corresponent a l'any 2015). Aquí publico, conjuntament amb l'amic pladurgellenc Albert Martínez i Elcacho, un article  que aporta documentació inèdita sobre el pintor Ferrer Bassa i la il·luminació d'un llibre manuscrit a la Catalunya del segle XIV. Un treball artístic va portar-se a terme entre finals de 1346 i mitjan 1348, era un saltiri que ja estava escrit, glossat i historiat, al qual se li havien d'afegir algunes escenes. Amb aquestes premisses  i altres arguments identifiquem amb el conegut Saltiri anglocatalà   conservat a París. Això representa la confirmació de l'autoria i una fixació cronològica del còdex. A més, suposa identificar un promotor inesperat, un membre de  la família reial, l'infant Pere d'Aragó i d'Anjou, una personalitat clau per entendre aquella època des d'una perspectiva catalana i europea. Una versió del text

El dissabte 18 de juny ha vist la llum el número 29 de la revista bellpugenca "Quaderns de «El Pregoner d'Urgell»". Enguany hem publicat un article sobre l'art d'època moderna al nucli de Llorenç, a l'extrem meridional de la comarca de l'Urgell. Una bona part del text està dedicat a l'església, bastida en formes gòtiques de finals del segle XVI (per les voltes, per les arcades de les capelles, per la porta de la sagristia, entre altres). També analitzem dos elements que palesen influència renaixentista, com són l'espectacular campana gran (vegeu foto) i la portada. Finalment, dediquem atenció a cases de l'entorn i una creu de terme bastides entre 1580 i 1630. Detall classicista de la campana gran

El passat 21 d'abril es van presentar els números 10 i 11, corresponents als anys 2014 i 2015, de "Capcorral. La revista del Museu Comarcal de Cervera". Al número 10 (2014) apareixen dos textos meus relacionats amb el pintor barroc Bernat Amorós. Un es titula " Bernat Amorós: vida i obra ", en el qual fem un repàs biogràfic de l'artista, amb l'aportació de noves dades documentals (facilitades pel Dr. Santi Torras i Tilló); també analitzem les pintures conservades, una de documentada i altres d'atribuïdes (quatre procedents de l'antiga casa de jesuïtes de Cervera i cinc més d'una casa particular de Tàrrega). L'altre text és una fitxa titulada " Bernat Amorós i la Immaculada Concepció de la Paeria de Cervera ", dedicada a la magnífica obra del museu cerverí. Bernat Amorós, Adoració dels pastors (1685-1690), Residència Maria Janer, Cervera

Ahir al vespre, a Tàrrega, es va presentar el número 30 de la mítica "Urtx. Revista d'humanitats de l'Urgell". En aquesta ocasió publico un text que aporta nova documentació sobre la construcció del castell de Bellpuig al segle XVI. A partir d’això, i de l’anàlisi d’altres escrits apareguts anteriorment, queda clar que les obres, aquelles que constitueixen el nucli principal dels vestigis conservats, foren realitzades entre 1512 i 1524, i foren dirigides pel mestre Joan Llopis. També fem un estat de la qüestió de remodelacions fetes a l’època barroca, així com una contextualització/descripció de les restes visibles a l’actualitat, i també mitjançant fotos antigues.

Pedro Romana, Sant Tomàs apòstol (1510-1520) Ahir al vespre es va inaugurar l'exposició Donació Antonio Gallardo. Obres mestres per al museu , que restarà oberta al públic fins el 3 de juliol de 2016 al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Es tracta de presentar l'ingrés al museu de vint objectes artístics procedents d'una col·lecció particular. En aquesta mostra hem fet tasques de col·laboració amb el comissariat, que ha anat a càrrec d'en Jordi Camps. Finalment, també he realitzat un parell de fitxes del catàleg, en concret, de dues pintures. Una és "Sant Jaume el Major bateja el màgic Hermògenes" del pintor aragonès Martín Bernat, de finals del segle XV. I l'altra "Sant Tomàs apòstol" del pintor andalús Pedro Romana, d'inicis del segle XVI (vegeu foto). Més informació: http://www.museunacional.cat/ca/obres-de-la-colleccio-dantonio-gallardo-ballart

Taller de Joan de Rosenbach, estampa de la Mare de Déu de  Montserrat amb les creus cobertes del camí de la costa de Collbató En el número 34 de la revista "Estudis del Baix Empordà", publicat poc abans de Nadal, apareix un article que pretén donar a conèixer una sèrie de comissions artístiques realitzades a la Catalunya d'inicis del segle XVI. Es tracta de diverses comandes pietoses vinculades amb el testament de Galceran de Requesens, a qui també dediquem una breu biografia inicial. Unes obres que es porten a terme en llocs importants dins la trajectòria vital del personatge, i que s'inicien després de la seva mort, el 1505. Un dels indrets principals fou el santuari de Montserrat, on es rehabilita una capella, es decora amb un nou retaule, i s'adeqüen les set creus del camí vell de Collbató (vegeu la foto). A Barcelona es reforma l'església de Sant Miquel, també amb un nou retaule. I, finalment, s'executa un sepulcre a la parroquial de Palam

Finestral del primer pis de Cal Cònsul, Sant Martí de Maldà Ahir es va penjar a internet un breu article que vaig realitzar a la miscel·lània homenatge a Maria Rosa Manote, qui fou cap del departament d'Art gòtic del Museu Nacional d'Art de Catalunya, en un volum digital coordinat pel Francesc Ruiz i Quesada. El meu text tracta sobre la trajectòria de l'escultor targarí Pau Viala, a qui se li coneix obra documentada a finals del segle XVII, i potser després de la guerra de Successió deuria compaginar-ho amb la pagesia. Les novetats més destacades han estat: l'atribució d'uns finestrals a Sant Martí de Maldà, concretament Cal Cònsul; i la transcripció del seu testament .

Amb aquest títol tan ambigu, la pretensió de l' article és donar a conèixer diferents aspectes artístics, relacionats amb l’ofici del mestre de cases d’època moderna (el que s’entén com dels segles XVI, XVII i XVIII), que han anat sorgint en diferents passejos per la comarca del Pla d’Urgell. Tots els aspectes són inèdits, i en la major part dels casos es tracta de béns no catalogats, ni a nivell local. Trobarem des de una llinda del segle XVI a Mollerussa, fins a transcripció de documentació relacionada amb una casa del Poal (de 1699), passant per la representació d'eines d'ofici o lauburus en algunes façanes del segle XVIII, entre altres aspectes Un parell de "lauburus" a la llinda de cal senyor Ricardo (1780), El Poal .

Entre el 9 d'octubre de 2015 i el 28 de febrer de 2016 es desenvoluparà una exposició amb aquest títol al Museu Nacional d'Art de Catalunya, de la qual he estat el comissari. Una mostra amb dinou pintures que s'han deixat en dipòsit al museu, a càrrec d'un col·leccionista particular anònim. La meva tasca en el catàleg ha estat triple. D'una banda, fer una introducció per contextualitzar la importància d'aquest fons, al mateix temps que he aprofitat per atribuir una sèrie de natures mortes que hi havia al magatzem de reserva del museu (la majoria inèdites). Per altra banda, fer fitxes catalogràfiques de deu conjunts (onze obres): Mestre de Stirling-Maxwell, quatre Juan van der Hamen, Antonio Ponce, Agustín Logón, Cercle de Francisco de Zurbarán, i tres Pedro de Camprobín (el plat de figues i un parell de gerros de flors). Finalment, també he escrit la biografia de cinc artistes. Pedro de Camprobín, Plat de figues (cap a 1656) Vegeu també: - J.Y., " I

Luis de Morales, Crist amb la creu (1560-1565) El passat 1 d'octubre es va obrir al públic l'exposició El divino Morales  al Museo del Prado (Madrid). Després, la mostra anirà al Museo de Bellas Artes de Bilbao, i clourà el circuit al Museu Nacional d'Art de Catalunya (a partir del juny de 2016). En relació al catàleg de l'exposició, he redactat tres fitxes de pintures moralesques.  Una sobre parella "Dolorosa y Ecce Homo", procedents del Palacio del Pardo,  ara es troben al Museo de Málaga. Les altres dues sobre obres conservades a Barcelona: Ecce Homo i Crist amb la creu. El primer és una composició realitzada a partir d'una plantilla, afirmació que realitzem després de trobat un estergit  mitjançant reflectografia infrarroja. L'altre (vegeu foto), un dipòsit de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi, és una recuperació pel catàleg de Morales, perquè romania oblidada al magatzem del museu. Cliqueu per llegir els textos del catàle

Ahir va aparèixer un article  meu a la revista "Llobregós informatiu", que es fa a Torà i que s'adreça als habitants de la vall del riu Llobregós. Habitualment no faig posts sobre articles d'aquest tipus, breus, però crec que en aquest cas val la pena. Per què? Perquè es tracta de tres retaules força interessants, l'escultura dels quals fou realitzada entre 1640 i 1675. El retaule dels sants Abdó i Senen ja havia estat atribuït encertadament a Miquel Vidal. En aquest punt parlo d'un mestre anònim a qui caldria adjudicar tres obres: Riner, Agramunt, Ponts i La Seu d'Urgell. Els altres dos són retaules a mig acabar pel taller de Joan Grau. El del Roser seria acabat pel seu deixeble, Pau Sunyer, al voltant de 1673. I el retaule de sant Ponç fou acabat per un escultor anònim més maldestre. Vegeu també: Claustre Augé - Joan Yeguas, " El retaule del Roser de Prades de la Molsosa. Variació i complexitat d'una restauració ", Oppidum. Revista Cu

Avui es fa el repartiment del número 28 dels  Quaderns de "El Pregoner d'Urgell" . La meva aportació ha estat un article habitual en aquesta revista, petits tastos sobre elements artístics inèdits o pocs coneguts de la vila de Bellpuig i entorn. En aquest cas publiquem sobre quatres aspectes: l'estoc desaparegut que el Papa va regalar a Ramon de Cardona l'any 1511, dos taulers de joc o "tabula lusoriae" del segle XVI a l'escalinata de la parroquial (vegeu foto), el picapedrer bellpugenc Joan Gibert  i la realització de l'església a Jorba (1551-1558), i unes fotografies de Jaume Monràs fetes a Bellpuig cap a 1878-1880. Cliqueu aquí per veure el PDF.

El passat 8 de gener de 2015 es va presentar el llibre La construcció del convent franciscà de Jesús (1732-1792). Els fonaments d'un poble . Es tracta d'una obra realitzada per l'amic Joan-Hilari Muñoz i Sebastià, escrita en bona part per ell mateix, però que conté una petita col·laboració meva en l'apartat dedicat a l'escultura del temple ( vegeu text ). Els elements decoratius conservats a l'interior d'aquesta antiga església conventual, actual parròquia de Jesús (nucli del municipi de Tortosa), és un espectacle per a la vista, sobretot si tenim en compte l'enorme destrucció del patrimoni religiós al Baix Ebre. La decoració a voltes, parets i cúpula va anar a càrrec l'escultor Joaquim Garcia l'any 1772. Després, entre 1773 i inicis de 1774, es feren l'altar major i vuit retaules laterals, repartits entre Josep Ochando II, Cristòfor Sancho, Vicent Rico i l'esmentat Joaquim Garcia. Val la pena destacar que els ornaments i retaules es fan

Dos anys després de la celebració (maig de 2012), finalment, ahir es va presentar el volum, editat per Rosa Alcoy, que recull les ponències i comunicacions del simposi internacional "Art fugitiu. Estudis d'art medieval desplaçat". En aquest cas hem dedicat un text a Jaume Rigalt, un escultor català de l'època del Renaixement que va treballar a diferents indrets de la Corona d'Aragó. En la seva joventut està documentat a Sardenya (Oristany) i a Catalunya (Barcelona, Reus i Tarragona), però a partir dels anys 50 del segle XVI va emigrar a l'Aragó, on va teixir una important xarxa de relacions artístiques. A part de resseguir la seva trajectòria, documentem un cas únic en la seva biografia: una imatge feta en solitari que s'ha conservat, la santa Tecla, fins ara anònima, que es conserva al Museu Diocesà de Tarragona (vegeu foto).

Juntament amb l'amic Joan-Hilari Muñoz, hem publicat un nou article a la revista montblanquina "Aplec de Treballs", número 32, de 2014, que es va presentar el passat 28 de setembre. Un estudi on es presenten diferents obres inèdites o poc conegudes que atribuïm a Isidre Espinalt i Serra-rica, un escultor bagenc establert a Sarral. Es tracta d'obres alabastrines la procedència de les quals està vinculada amb la ciutat de Tortosa i la cartoixa d'Escadadei. Al Museu de Tortosa hi ha un escut heràldic d'Escaladei sostingut per dos àngels, i un altre escut amb angelets que formaria part de monument funerari del bisbe Auther. A la catedral tortosina s'ha localitzat un fragment de cap d'àngel, i, per altra banda, quatre querubins que ningú havia advertit a la magnífica capella de la Cinta (vegeu foto). Al Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal un altre escut amb l'heràldica d'Escaladei. I dins la cartoixa del Priorat hem adjudicat a l'escultor: un e

El dissabte 19 de juliol va sortir el número 27 dels Quaderns de "El Pregoner d'Urgell" .  En aquesta ocasió publiquem un article sobre tema ceràmic de la segona meitat del segle XVIII. Tractem en profunditat els panells del viacrucis que es conserven a Bellpuig (l'Urgell). Els posem en relació amb un conjunt inèdit que es troba als carrers de  Passanant (la Conca de Barberà). Ambdós tenen una iconografia idèntica, palesen una manufactura propera que també trobem en  altres viacrucis de la mateixa època, alguns dels quals es conserven a Catalunya o Mallorca. Finalment, donem a conèixer dos panells ceràmics que hi ha a Torregrossa (Pla d'Urgell), com el de sant Jaume (vegeu foto).

El 10 de maig de 2014 es va presentar un volum que recull les intervencions que es van realitzar al curs "Història i ciència al servei de l'estudi del moble" de l'edició de l'any 2013, organitzat conjuntament pel Museu del Disseny de Barcelona i l'Associació per a l'Estudi del Moble. En el meu cas publico un text  on aboco una sèrie de reflexions que havia desenvolupat en els capítols introductoris de la meva tesi doctoral (llegida el 2001). Un dels debats historiogràfics permanents és intentar fixar en quin moment s'acaba l'època medieval i s'inicia el període modern a Catalunya. El problema principal és que els aconteixements polítics van per un costat i, en canvi, les formes artístiques van per un altra banda. No hi ha vencedors, ni vençuts, simplement es produeix un lentíssim canvi de moda. A partir del 1500 comença una convivència de les formes gòtiques amb les renaixentistes. L'estil gòtic perviu llargament fins ben entrat el segle

El passat 14 de març de 2014 es va presentar a Igualada el número 15 de la revista Miscellania Aqualatensia , en el qual he publicat un text sobre pintura de l'últim quart del segle XVII a la Segarra Calafina o Alta Segarra. En concret, es tracta d'un article  de caire documental que aporta les capitulacions d'obres d'art barroques actualment no conservades. Una a càrrec de Bernat Amorós, que el 1679 contracta la pintura de parts de l'orgue de la parroquial de Calaf; artista documentat entre 1653-1683, actiu a diferents llocs del Principat, l'estil del qual es pot observar a la Immaculada Concepció (vegeu foto) que se conserva al Museu Comarcal de Cervera. L'altra a càrrec de Mateu Fernández Morera, que el 1684 acorda la pintura i daurat del retaule major de la parroquial de Segur (municipi de Veciana); artista de Valls que fins ara era un complet desconegut, i que deuria abandonar l'ofici, ja que pocs anys després és propietari d'una finca a Cuba.

Els mes de desembre de 2013 ha vist la llum aquest article a la nostrada revista Napoli Nobilissima , text que hem realitzat conjuntament amb l'amic Joan-Hilari Muñoz. L'estudi aporta els contractes signats el 1611 entre Cristoforo Monterrossi (escultor, tallista de marbres i argenter) i Martín Garcia de Mendoza (mestre d'obres de la Catedral de Tortosa) per a la talla de diverses peces de jaspi destinades a l'ornamentació de la capella de San Gennaro a la catedral de Nàpols. També es faciliten els subcontractes de Garcia de Mendoza amb altres mestres locals tortosins, així com el lloguer de la nau que havia de transportar el material acabat des del port de l'Ampolla fins a la capital partenopea.

El passat 16 de desembre de 2013 es va inaugurar una exposició amb el títol del post, que al País Valencià organitza la fundació La Llum de les Imatges de forma periòdica a diferents lloc. En aquesta ocasió, li ha tocat el torn a Vinarós, Benicarló, Catí i Culla (del Baix i Alt Maestrat). I ha estat comissariada pels col·legues Víctor Marco i Mn. Josep Alanyà. En el pertinent catàleg, hem realitzat cinc fitxes:  tres pintures de Vicent Macip (Resurrecció -vegeu foto-, del Museu Nacional d'Art de Catalunya; Naixement de Jesús, del Museu Diocesà de Tarragona; Plany sobre el Crist mort, del Museu Lladró a Tavernes Blanques), un Damià Forment ( Mare de Déu amb Xiquet , de Lucena del Cid), i un inèdit Francesc Grau ( Mare de Déu de Montserrat , del Museu de Belles Arts Sant Pius V de València). Els enllaços corresponents menen cap a PDF amb text i foto idèntics a la fitxa, però canvia la numeració de les obres i la paginació (les dades finals les trobareu a l'apartat "Rece

El divendres 20 de setembre de 2013 es va presentar a la parroquial de Vilagrassa el llibre: "Romànic a les terres de Lleida. Estudis sobre Vilagrassa", com a les actes de la XVII Jornada de Treball organitzades a finals de 2011. Al darrere de tot hi ha el Grup de Recerques de les Terres de Ponent. Dins d'un títol tan medieval, hi trobem el meu article d'època moderna, on s'estudien diferents obres "renaixentistes" de les dues viles urgellenques. De Vilagrassa hi podeu trobar l'ermita del Roser (1561-1600); i modificacions de l'església parroquial (1549-1608). D'Anglesola: el retaule de santa Anna (1523-1524), que atribuïm a la personalitat de Pere Homdedéu (vegeu foto), a qui també adjudiquem un retaulet del Museu de Lleida; un relleu de la Deposició atribuït al taller de Damià Forment, i ara al Museu de Solsona; la nova parroquial (1550-1606); reformes al convent trinitari (1529, 1600, 1611-1612, 1634, 1652, 1733-1745); la creu de terme de

El dissabte 6 de juliol va sortir el número 26 dels Quaderns de "El Pregoner d'Urgell" . Dins de la revista apareix un nou article meu, un més de la sèrie dedicada a l'abundant patrimoni de la vila de Bellpuig. En aquest cas tractem sobre: la magolla d'una creu de terme del segle XV (col·lecció Lourdes Marimón), l'escultura de sant Nicolau també del segle XV que hi ha al MNAC, l'escultura de santa Magdalena de cap a l'any 1500 (col·lecció Josep Maria Ortís), sobre els monstres Escil·la i Caribdis del mausoleu, l'aparició de Bellpuig en la sala dels mapes al Palazzo Vecchio de Florència (1563-1589), la tasca del mestre Pere Xambó entre 1696-1729, l'escut dels Osorio de Moscoso datable en 1789 i 1816 i ara al convent, l'oratori de Cal Fortuny de 1858 (vegeu foto), l'activitat de Lluís Vermell al convent l'any 1864, i l'àngel del cementiri fet per Joan Robles el 1953.

Fruit d'una contribució en un congrés a Càller (Sardenya), realitzat el 13-14 de desembre de 2012, i de la participació d'un projecte de recerca encapçalat per Maria Grazia Scano Naitza, ha sortit el llibre  I retabli sardo-catalani dalle fine del XV agli inizi del XVI secolo e il Maestro di Castelsardo . En aquest marc he publicat un text  sobre un pintor anònim que treballa al llindar de l'any 1500, proper a l'estil del tortosí Joan Barceló, que he batejat com a "Mestre de l'Alliberament de Galceran". Es tracta d'una de les múltiples mans presents a l'antic retaule major de Sant Esteve de Granollers, obra documentada pel taller encapçalat pels Vergós. La mà en qüestió ja estava identificada, però no se li havia atorgat gaire importància, ni s'havia relacionat amb l'entorn de Barceló. A la foto adjunta podeu vegeu el rostre de sant Genís, de l'escena de l'Alliberament de Galceran de Pinós.

Les publicacions de l'Abadia de Montserrat han tingut a bé d'editar aquest episodi d'història de l'art de l'època del Renaixement. El llibre parteix de tres sepulcres marmoris del segle XVI conservats al santuari de Montserrat, dedicats a la memòria de: Joan d'Aragó, Bernat de Vilamarí i Benet de Tocco  [ visualització parcial a books.google ] . Es tracta d'un assaig que analitza el context creatiu d'aquestes obres: la tipologia, la iconografia o les influències estilístiques, entre altres. Però  el text transcendeix l'obra d'art i penetra en la biografia dels nobles enterrats, perquè aquestes tombes només són un reflex de la vida que envoltava els personatges, membres il·lustres de la societat catalana d’aquell moment. Al marge de proposar l'autoria de l'obra, i estudiar el fenomen de la compra d'escultura en marbre a Itàlia, cal conèixer la gestió política dels protagonistes, i entendre la tria de Montserrat com a lloc de sepeli.

El dissabte 1 de desembre es va inaugurar la XIV biennal del pessebre català a l’Hospici Reial d’Olot. Dins d’aquesta mostra de pessebres, els Museus d'Olot organitzen una exposició dedicada a l'escultor Ramon Amadeu, que es pot veure a la sala d’exposicions temporals del Museu dels Sants d'Olot (c/ Joaquim Vayreda, 9) fins al proper 3 de març de 2013.  La mostra ofereix les figures de pessebre que han fet cèlebre a Amadeu, com les de can Bolós (Olot), de l'antiga col·lecció Gelabert (Olot), i de l'antiga col·lecció Bordas (Barcelona). Però també hem volgut que hi hagi abundant escultura de caire religiós, gènere que sempre va conrear, que li va permetre guanyar-se la vida i que a l'actualitat és l'obra més desconeguda pel públic. El Museu Nacional d’Art de Catalunya ha col·laborat a l'exposició en diferents facetes, una de les quals ha estat el que jo pogués comissariar-la. Un altra tasca s'ha plasmat amb un catàleg-estudi digital que han edit

El passat 13 de desembre, es va presentar el núm 3 de Mascançà. Revista d'Estudis del Pla d'Urgell a la biblioteca comarcal de Mollerussa. En aquesta ocasió tornem al paper d'erudit local per tractar sobre l'antic lloc i terme de Seana. Un indret que va desaparèixer a finals del segle XV, però el terme del qual va romandre fins al segle XIX; avui està dins el municipi de Bellpuig (l'Urgell), a tocar de Castellnou de Seana i Barbens (el Pla d'Urgell). A part del pertinent repàs històric, també fem una anàlisi etimològica del nom del lloc i de les partides en què es dividia el terme. Una d'aquestes partides és el "Pla del Bosc", on hi havia un bosc d’alzines amb fauna pròpia, i el 1760 es documenta amb detall l'inici de la seva deforestació, gràcies  a la revolució agrària de l'època. Cliqueu l' article .  Una versió reduïda va ser publicada a: " Sobre Seana i el seu bosc ", El Pregoner d'Urgell , 982-983, 2020 (setembr

El diumenge 9 de setembre de 2012 es va presentar el número 28 de la revista "Estudis de Constantí". En aquest número apareix un article que fa un repàs de l'activitat dels diferents membres que foren escultors al segle XVIII, vinculats amb la vila d'Almassora (la Plana Alta). La notícia més antiga és de 1695 i està relacionada amb Josep Ochando I, i la més tardana de 1789 i vinculada amb Manel Ochando II. Però l'escultor més documentat i amb lligams a Catalunya fou Antoni Ochando (doc. 1732 - Lleida, 1773), que va establir el seu taller a Constantí (el Tarragonès) a partir de 1747, i del qual destaquen els cinc retaules que va realitzar entre 1759 i 1763 per a la parroquial de Juneda (les Garrigues); la seva única obra conservada és el retaule de l'ermita de La Pineda (municipi de Vila-seca). Cliqueu l' article . La foto és de l'antic retaule major de la parroquial de Constantí, dedicat a sant Feliu, realitzat el 1747 per Antoni Ochando

Avui, memòria de la decapitació de sant Joan Baptista, festa major del Palau d'Anglesola, es presenta aquest llibre . L'obra ha estat realitzada conjuntament amb l'amic Sebastià Garralon, i editada amb el Grup de Recerques de les Terres de Ponent, gràcies a la col·laboració de diferents institucions i el mecenatge per subscripció popular. El treball versa  sobre la trajectòria vital i artística de Joan Robles, un escultor d'imatges religioses de caire tradicional, allò que dins l'argot s'anomenen els "sants d'Olot". Un estudi que pretèn donar a conèixer el catàleg d'escultures realitzades per Robles, i revaloritzar la imatgeria religiosa popular des de dos punts de vista: l'artístic i l'etnològic. Ressenya:  Maria Garganté, " Ressenyes ",  Mascançà. Revista d'Estudis del Pla d'Urgell , Mollerussa, núm. 5, 2014, pàg. 177. Vegeu el ressò a la premsa digital: * http://www.vilaweb.cat/noticia/4018347/20120608/llibr